viernes, 18 de marzo de 2011

si no le importa

Por favor, si no le importa, caballero, ¿sería tan amable y... me devuelve el corazón? Es que es mío, jeje, gracias. Oiga, perdone, olvidé decirle algo, ¿me devolvería la ilusión? Oh, gracias, es usted de lo más adorable. La echaba de menos. Y espere, perdone, señor, tiene usted mi pasión por ahí también, creo. Ahí está, gracias, la había perdido también, gracias de nuevo, ¿eh? Y perdone, disculpe, es que también tiene mi risa, esa que es tan divertida...vaya, ya la tenemos. Qué bien. Bueno, pues nada, qué le iba a decir, ¿qué sabemos de...una parte de mi cerebro o...de mi mente? ¿o me equivoco? ah ¿toda? oh, vaya, pues sí que la necesitaría, sí. Gracias, muchas gracias. De veras, que me está haciendo usted un gran favor. No se imagina. Hala, pues, ya está, que me voy entonces, solo me queda darle las gracias de nuevo, y...¿cómo? no, ¿eh? lo sé, yo tengo..., sí, sí, todo lo que está diciendo, sí, pero de otros nombres, no del suyo, de usted no tengo nada, lo sé, no se preocupe. Pues eso, adiós, adiós. Cuídese mucho, por favor. ¿Lo hará?



---
Imagen: Paul Klee

7 comentarios:

  1. Un poco de humor, mucha poesía, y una buena idea. La verdad que está muy bueno esto.

    Saludos, y gracias por pasarte por mi espacio y tomarte el tiempo para comentar. Se agradece.

    ResponderEliminar
  2. Lo mismo digo, por el retorno. Además que me ha encantado el comentario :)

    ResponderEliminar
  3. Mm... que interessant. Tots tenim parts dels altres, i els altres de nosaltres... però podem reclamat allò que lliurement hem donat? Potser és més fàcil no acceptar d'un altre allò que no volem...

    ResponderEliminar
  4. Sí, podem. En el moment en què el que va ser llibertat ha deixat de ser-ho, reclamar-ho esdevé la nostra obligació, o hauria de ser així.

    De totes maneres no t'he entès en la teva darrera frase, si jo he robat el cor a algú, no puc no acceptar-lo, no puc rebutjar ser l'autora del robatori, simplement perquè no es pot.

    En qualsevol cas quina sort aquesta anàlisi racional del que pretenia ser poètic, aquesta raó que sembla governar-te... si més no, tot t'ha de resultar més fàcil.

    ResponderEliminar
  5. Ha, ha... no és racionalitat, només un intent d'alliberar-se de reclamacions a vegades "doloroses", una falsa generositat egoista que et permet no haver de pensar en allò que has donat i que potser algú altre ha malbaratat (o no).

    Quant al teu comentari, "robacors", això és trampa, aquesta mena de robatoris mai són del tot inconscients. De totes maneres, si quan no els vols els tornes sencers, tens mig perdó, he, he...

    ResponderEliminar
  6. Racional i complicat. Necessito dos dies per analitzar el teu comentari, temps, calma i bona disposició. Promet molt així d'entrada però no entenc res ara mateix. Sóc simple i lenta, i és primavera. Perdó. Ets dona? Algun dia t'entendré a la primera, Ignoto. Confia.

    ResponderEliminar
  7. he, he... no, però deu ser la meva part femenina.
    No t'hi compliquis gaire, és primavera per a tothom.

    ResponderEliminar