lunes, 12 de abril de 2010

decir adiós

Qué bonitos los paraguas automáticos. El mío hace días que de vez en cuando se rebela. Yo había decidido aceptarlo como era, porque es fuerte, resistente, y eso compensaba lo demás. Pero hoy, lo hizo en el supermercado, en el momento de pagar, con veinte personas haciendo cola; en la farmacia delante de esa señora tan seria con bata blanca, y en el portal de casa, cuando buscaba las llaves con las bolsas de la compra en la otra mano y el bolso resbalando por el brazo... Me pregunto cómo voy a tirarlo así, por que ahora permanece en su estado más completo. Va a quedar raro en el contenedor. Además decirle adiós de esa manera va a resultar extraño...porque es tan bonito abierto.

7 comentarios:

  1. he, he... bona aquesta!!
    Doncs penso que a vegades l'amor deu ser com el teu paraigües automàtic.

    Està clar que fa massa temps que no visito la meva psiconalista... Mm... no sé si trobaria la targeta, ben mirat no era maca com el paraigües.

    ResponderEliminar
  2. mmmh...vols dir? Si ens hem de desfer de l'amor perquè no ens és útil...no sé jo. No tinc clar si l'amor ens ha de servir d'alguna cosa o és algo més inconscient. Quan m'he volgut "desfer" d'algún amor no he pensat "ja no és útil" (tot i que segurament era el motiu al final jaja). Busca la tarja del psicoanalista. Ens ho pot resoldre.

    ResponderEliminar
  3. Ei, això és trampa, tu parles d'utilitat en el teu text.
    Em referia al fet que hi ha sentiments que no es poden explicar malgrat que l'objecte o la persona que els motiva no sigui perfecta, i ser-ne conscient èstà bé perquè ens ajuda a ser més indulgents els uns amb els altres, però sense passar-se...

    Estimar hauria de ser un equilibri d'exigències i d'indulgències, conegudes, compreses i acceptades.

    Si el paraigües és resistent, fort, maco i ens aixopluga... hauríem d'acceptar certs instints irrefrenables, que no vol dir consentir-los.

    ResponderEliminar
  4. ep! a "això és trampa, tu parles d'utilitat en el teu text." hi falta un NO!

    "això és trampa, tu NO parles d'utilitat en el teu text."

    *

    ResponderEliminar
  5. No parlo d'utilitat? jo diria que sí: el llenço perquè no és útil!! si no per què? Per mi estimar és tot el contrari del que tu dius, i on no existeix la paraula "exigències". Si estimar és exigir no vull estimar ni que m'estimin; estimar és llibertat; sigues lliure per donar-me el que vols i perquè tu ho vols, jo no t'ho demano. i deixa'm ser-ho a mi en els mateixos termes; si exigeixes és perquè esperes alguna cosa a canvi i per mi aquí està l'error. Estimar de debò és fer-ho sense esperar RES a canvi, i això és el més gran que hi ha. Però no sempre és fàcil...volem posseir! exigir! com si es tractés d'un contracte puaj! no m'agrada. I no sempre sé fer-ho així, però estic convençuda que és la fòrmula. Sí estic d'acord en la part de "fet que hi ha sentiments que no es poden explicar malgrat que l'objecte o la persona que els motiva no sigui perfecta" i és maco que sigui així.
    Que sapigues benvolgut anònim, que ocupes el primer lloc en els comentaris més llargs d'aquest blog. No dic que sigui algo bo. :)

    ResponderEliminar
  6. El teu text té un final obert i n'havia fet una lectura positiva: no llençar el paraigües. És l'opció que m'agrada.

    I sí, l'amor és el que dius, però entre el que es diu i el que és... la realitat és tossuda.
    El meu comentari anava en el sentit de saber estimar malgrat les imperfeccions de l'altre (dins d'uns límits, és clar).

    Si coneixes i acceptes les imperfeccions de la persona estimada, no li imposes exigències però t'exigeixes a tu mateix ser indulgent amb ella, de la mateixa manera que entens que l’altre ho fa amb les teves imperfeccions.

    Ni les exigències ni les indulgències poden ser permanentment explícites, altrament l’amor navega constantment en la controvèrsia i, finalment, s’esgota, o bé és una altra cosa.

    Tot i així, aprecio el teu concepte d’amor cristià que no espera res a canvi...

    *

    ResponderEliminar
  7. A aquestes alçades, ja he oblidat el que deia el meu text, i potser ha deixat d'interessar-me. Però sí he de dir-te que la lectura que tú dius que és positiva, la de no llençar el paraigües, és l'opció més practicada, i la més conservadora...bé, o seria una manera de veure-ho, també podríem dir que si no el llences és perquè estàs lluitant per ell, per recuperar tot allò que un dia et va fer sentir, i també és maco. (m'has ben enredat...quan ho vaig escriure jo només parlava de paraigües!!) Uff,...això donaria per molt més que per un comentari de bloc.

    Estic d'acord amb tú, l'exigència surt de tú mateix. I estic d'acord amb que no ha de ser explícit. Ara t'entenc. Ara, lo de "el teu concepte d'amor cristià..." bé, ejem, no anava per aquí, prefereixo "el meu concepte d'amor", i punt. I sí, són macos els conceptes. En tinc molts. Però faig bastant el que puc, i tinc moltes limitacions... Tornant al text... dir-te que finalment no vaig llençar el paraigües...sóc dèbil.

    ResponderEliminar